BITSTUDI

per a escoltar i/o descarregar produccions d'en Xavier Batllés (històric)

2011-11-16T19:03:00.000-08:00

www.youtube.com/user/xbatlles
(premer les Llistes generals de reproducció)

Visió de procés musical des de la Barcelona dels 70s

2008-04-10T10:28:00.000-07:00

- L'eclosió cultural d’aquella Barcelona no responia a valors economicistes.

- Diversos protagonistes mai hem posat com a valor primari el guany econòmic.

- Bifurcacions (amb rètols) en anar conduint mentre la vida transcorria.
Quin camí prenia qui prioritzava el guany econòmic? O be, en quina direcció estava la “pasta” i en quina, altres intangibles?

01) un rètol deia: músiques “progressives”, creatives, troballes;
l’altre rètol deia: mogudes massives (festivals, comerç).

02) un rètol deia: identitat mediterrània;
l’altre rètol deia: colonització anglòfila (rock).

03) un rètol deia: vàlua;
l’altre rètol deia: fama.

04) un rètol deia: imatge juvenil;
l’altre rètol deia: totes les edats.

05) un rètol deia: moda (gregarisme);
l’altre rètol deia: identitat (reflexió).

06) un rètol deia: periodisme lliure;
l’altre rètol deia: ràdio-fórmula (o de pagament).

07) un rètol deia: música en directe;
l’altre rètol deia: música en disc.

08) un rètol deia: imatge;
l’altre rètol deia: so.

09) un rètol deia: honestedat;
l’altre rètol deia: corrupció.

10) un rètol deia: justícia;
l’altre rètol deia: manipulació.

11) un rètol deia: arrelament;
l’altre rètol deia: transculturització.

12) un rètol deia: herència i acumulació;
l’altre rètol deia: trencament.

13) un rètol deia: popular;
l’altre rètol deia: prestigiós.

14) un rètol deia: moviments;
l’altre rètol deia: individualisme.

15) un rètol deia: treballadors;
l’altre rètol deia: dirigents.

16) un rètol deia: saber;
l’altre rètol deia: simular.

17) un rètol deia: estudiar i desenvolupar;
l’altre rètol deia: vendre.

18) un rètol deia: claudicació;
l’altre rètol deia: intent de producció lliure.

19) un rètol deia: processos;
l’altre rètol deia: cojuntures.

20) un rètol deia: mitomania;
l’altre rètol deia: igualitarisme.

21) un rètol deia: autovaloracions;
l’altre rètol deia: al millor postor.

22) un rètol deia: autoctonisme;
l’altre rètol deia: pensament únic.

23) un rètol deia: construcció cultural;
l’altre rètol deia: càlcul d’audiències i taquilles.

24) un rètol deia: acomodació;
l’altre rètol deia: lluita.

25) un rètol deia: banalització;
l’altre rètol deia: sentit.

- En definitiva, ves creant tu mateix amb la imaginació, cada escenari on s’arriba en prendre una o altre direcció davant les bifurcacions.
I sobretot, no t’oblidis d’imaginar alhora, a quina distància van quedant els dos móns que se’n deriven rera cada elecció, ja que es tracta de processos acumulatius.

LA DIRECCIÓ DE L'ART

2008-01-02T13:01:00.002-08:00

Pròleg de l'autor

Em varen donar el nom registrat de Francisco Javier per a cridar-me en la vida quotidiana i pública com Xavier.
Els cognoms els rebo en ordre pare-mare (ordre jeràrquic de l’època) com Batllès i Cusó un dia d’abril de 1954.
Aquest número d’any correspon als comptes cristians del temps, d’acord a una suposada data de naixement d’un home, Jesús. D’ell se'm va dir amb persuasió que era déu.
Batllès és un cognom de clara referència a la paraula catalana “batlle”, però en aquella Espanya de dominació castellana, al registre hi va figurar sempre un accent tancat sobre la “e” que, d’altre banda era l’únic accent de la llengua castellana, mentre la pronúncia quotidiana de la família tenia una clara “e” oberta que implica l’accentuació també oberta.
No menys equívoc tenia el segon cognom, on la pronúncia familiar corresponia a una “s” sonora, que s’escriu doble “s”, mentre figurava escrita una sola “s”. De la “i” que uneix els cognoms catalans, segons he vist de grandet, ni rastre n’hi havia.

Si tot aquest embolic de no-correspondències ja es donava en el moment d’oficialitzar la meva arribada, què de no-tèrbol podria passar després...?

Jo arribava a un planeta anomenat Terra; a una civilització cruelment etnocèntrica anomenada Occidental, que es creia en possessió de la veritat única; en un moment històric anomenat Era Moderna; a una societat anomenada Industrial; a un continent geogràfic anomenat Europa; a un Estat anomenat “España” del que se’m deia que era la meva pàtria i que era Una, Gran i Lliure, però en castellà. També arribava a una regió sense lirisme anomenada Catalunya, això era de fàcil comprensió per un nen com jo perquè els catalans em parlaven en una llengua diferent anomenada català. Arribava a una ciutat anomenada Barcelona, la ciutat comtal, que en deien. I arribava a un barri anomenat Gràcia, en el sinus d’una família catòlica i precària. En el que no em va fer reparar ningú era en que també arribava en el moment immediatament posterior a dues guerres mundials i una civil, que havien tingut lloc en els punts geogràfics mencionats.

Res te d’estrany, a la llum de tot el que he explicat fins ara, que la meva infància fos sinònima de confusió, repressió, temors i complexes.

El futur que es veia com possible i ben vist, senzillament m’horroritzava. Hauria de treballar en alguna cosa que em retribuïssin econòmicament el millor possible, sense importar-ne el gust, el talent, la sensibilitat i la utilitat que representés per a mi ni per a la meva comunitat humana. Per més dades, això prometia ser només possible sota el signe del sacrifici físic, emotiu i intel·lectual.

Tampoc és estrany doncs que la meva inclinació aviat es manifestés cap el camp artístic.

Poc te de particular tot el que he explicat, especialment per aquells que comparteixen amb mi escenari epocal i espaial.
L’interès de repassar-ho ha estat doncs la seva desembocadura: l’activitat artística en aquesta època, en aquestes circumstàncies i en condicions donades similars.
M’interessa també essencialment basar-me i convidar al seguiment d’aquestes coses, des de l’únic lloc d’on és lícit partir: la subjectivitat individual i la condició donada.

I.- Origen de l'Art

Prenent el punt de vista de com s’origina la noció artística en nosaltres les persones, i sense entrar en definicions d’Art, ni d’orígens històrics de les diferents disciplines artístiques i les seves relacions, enfocaments que ens portarien a altres desenvolupaments, podem proposar aquest fet, constatable per qualsevol, com punt de partida:

- QUAN PER PRIMERA VEGADA INTENTES ALGUNA EXPRESSIÓ ARTÍSTICA, ESTÀS VOLENT FER UNA COSA QUE HAS REBUT D’ALTRES.

Els altres estaven aquí quan tu vas arribar i d’acord als teus descobriments graduals, dius que diverses coses del que han fet et semblen grans i meravelloses, i et disposes a fer-ne un determinat seguiment.

En aquest procés que mira alhora a fora (models) i a dins (creativitat), vas gaudint de pràctiques motrius, especials i intenses emocions, i d’interpretacions imaginatives i intelectuals.

Anant a la condició donada respecte de tot això, estarem d’acord en que existeix UN PATRIMONI i UNA HERÈNCIA en matèries artístiques.

II.- L'Art viu i els museus

És molt probable que la primera imatge que en tinguis de les paraules Patrimoni artístic i Herència artística sigui el museu.
Els museus acostumen a recollir justament tot aquell patrimoni artístic que està fora d’aplicació social, que està fora de la vida contemporània, fora d’altres possibilitats de transformació futura que no siguin l’envelliment i deteriorament de l’obra.

Si això és així, deuen existir també un Patrimoni i una Herència vives, en aplicació o possible aplicació social contemporània. Coses grans que no necessiten de la passivitat contemplativa dels públics per a valorar-se.

Doncs be, no cal fer-ne dicotomies d’això, unes i altres obres, encara que ens diguin que molt Art de museu és propietat d’Estats, de Fundacions adinerades i de gent rica, són realment PATRIMONI i HERÈNCIA COL·LECTIVA, dels pobles.

El que sí ajuda a crear-nos una confusió en la qual els preservadors de privilegis classistes i els lladres de patrimonis hi estan molt interessats, és el fet que l’Art de museu és fàcilment presentable com a obra de genis, amb nom i cognom, amb atributs d’intemporalitat, supraepocals... No és interessant pels poders, ni pels negociants, ni pels gestors, ni pels intermediaris, presentar l’Art amb la promiscuïtat creativa que li és característica en la seva arrel original, que no es altre que la col·lectiva i popular.

Per si dubtem a l'hora d’acceptar això, veiem com considerem les produccions i les expressions artístiques de cultures i civilitzacions allunyades de nosaltres en el temps. Sempre diem, i és de sentit comú dir-ho: - aquella gent va fer això o allò, i ho enquadrem en les seves relacions socials, en les seves necessitats, en les seves lluites i aspiracions col·lectives. Donem per suposat que entre ells hi havia persones de diferents graus de talent, d’inspiració i d’especialització, però de cap manera això ens fa tenir ni la més mínima noció de propietat d’aquests destacats respecte de l’obra realitzada. I és perquè qualsevol ésser humà que en particular realitzés tal o qual cosa artística, es devia al seu temps, a la seva època i a la seva societat, en el sentit de que es d’allà d’on treia el context, la inspiració i també d’on rebia el patrimoni i l’herència.

Un altre gran factor de confusió que potser estigui a l’arrel de la història de l’Art a Occident, és el ressorgiment de l’artista professional.
Que a partir de determinat moment de la història, homes poderosos encarreguessin remuneradament a persones talentoses la realització d’obres artístiques, tampoc deuria d’apartar-nos de la òptica de que aquestes persones (anomenats artistes segurament des d’aquest fet), també untaven l’eina en el col·lectiu patrimoni i en un imaginari que rebien i sobre el qual operaven, traduïen i transformaven.

III.- Interessats en el "copyright"

L’etapa romàntica europea és la que, en nombroses concomitàncies amb altres camps, arriba a elevar a nivell de creença acceptada i general la idea de la inspiració personal, rebuda de déus, musses o racons psicològics intrínsecament individuals.
A partir d'aquesta acceptació general, qui s'atreviria a discutir la propietat d'una nota, d'un color, d'una forma, d'un moviment corporal, d'un guió, etc.?
Entràvem en un moment històric de bojos. Una munió d’incompresos artistes suicides m’avala per afirmar-ho.
Avui, la discussió de la idea de patent i d’autoria està candent i amb forts moviments de resistència i d’acció (i en molts més camps que en l’artístic), en clara dialèctica amb aquell vell romanticisme. I cal afegir que la revolució tecnològica actual, amb tot el seu potencial d’innovadores formes artístiques i comunicatives, hi ha ajudat decisivament.

Qui segueix doncs avui fent forces a favor de l’autoria personal o corporativa (“copyright”)? Evidentment i en primer terme, aquells que tenen interessos econòmics en el sosteniment de tal sistema de valoracions. Entre els quals s’hi compten lògicament negociants d’Art, però també “artistes” (amb bons graus de fama en gairebé tots els cassos).
És important notar que no acostuma a ser gent preocupada per la vigència dels continguts de l’Art, ni preocupada per retornar-li la direcció que li va donar origen, ni preocupada per fer justícia en l’apreciació, reconeixement i tribut a les fonts artístiques de la història multicultural...

El substrat romàntic més involutiu que encara està present a Occident, es pot veure en l’acceptació general contemporània de la concepció que diu que entre els humans n’existeixen uns que són artistes i uns altres (la majoria) que no ho són.

IV.- L'Art popular

Sempre m’ha cridat poderosament l’atenció observar el mal de tripes que manifesten moltes persones, que es circumscriuen en el que podríem anomenar “la classe artística”, quan escolten fer referència a l’Art popular.

Amb el temps he comprés be com a una sensibilitat de classe, d’elit erudita, de voluntat diferenciadora d’allò que és vulgar, d’allò que és del poble, li correspon un tipus particular d’autoafirmació, una declamada preocupació sobre l’autenticitat de formes artístiques i la seva projecció, i una defensa radical dels privilegis de l’artista i el seu gestor.
He comprés per què a Occident l’única concepció artística instal·lada era la que pretenia causar admiració i commoció en els altres, mentre tractava a aquests altres com a mers subjectes passius i receptors, qualificant-los de públic espectador, de consumidors de suposat art.
La forma artística paradigmàtica i esplendorosa d’això ha estat, sense dubte, el cinema.

Res s’ha fet per a facilitar als nens i a la gent un creixent accés a la producció artística. I feliçment em temo que això tindrà molt a veure en una propera explosió d’humanisme artístic, on la gent prendrà les eines de producció per a expressar i redireccionar l’Art que és seu i sempre ho ha estat.
De fet, això ja està començant a succeir en diversos punts del planeta, i a escala general, l’ordinador personal i la xarxa informàtica s’han convertit en una poderosíssima eina de producció artística molt a l’abast de la gent.

Al marge d’això, si hi ha simultàniament treballadors artístics preocupats per la validesa de l’Art actual, que aquesta preocupació promogui i amb tota la força de l’honestedat i el talent creatius, QUE L’ART TORNI A MANS DE TOTHOM.
Qui estigui preocupat per la seva inspiració artística, que sàpiga d'una bonica afirmació que diu: QUAN UN POBLE S’INSPIRA, UNA GRAN FORÇA ES POSA EN MARXA.

Abandonem en el seu fracàs les nostres expectatives d’aspirants a geni que havia de trobar no se quines claus brillants, per a substituir-les per la fe en el ressorgiment d’uns continguts compartits i celebrats en la inspiració dels pobles.
Tot surt de la gent, dels pobles; fins i tot l’acumulació històrica de genis, és la dels pobles.

I aquí reprenem allò que contraposàvem als museus i que en dèiem Patrimoni i Herència vives.
Cal observar un bon nombre de pobles contemporanis on la seva totalitat de components entén i participa del llenguatge artístic que li és propi, sense la traumatologia de la separativitat dels especialistes, ni la ruptura de la cadena de transmissió de la seva riquesa als infants.
El planeta està encara ple d’Art per on hi circula sang viva i una mena d’amor a la forma expressiva usada.
I cal apreciar-ho, deturar-s’hi i veure d’on ve aquella bellesa, d’on ve aquella saviesa artística, preguntar-se com és que allò funciona col·lectivament i no individualitzadament...
Cal advertir la quantitat de celebracions i cerimònies on els cossos vius es mouen sentidament, on hi ha expressió artística motriu i no només teories artístiques imaginades, impostades o simulades.
Per cert que són llocs on no hi ha espectadors quiets.
Això si, són llocs on hi ha un SENTIMENT DE PERTINENÇA A UNA COMUNITAT i la gràcia està en el fer (en l’acció artística).

V.- Conclusions subjectives i situacionals

Tant si pertanyo al sector d’aquesta societat que se li permet exercir d’artista com si no, al considerar el tema artístic he de tenir en compte:

1) Que l'activitat i la expressió artística és un dret i una possibilitat escatimada als nens i a la gent de moltes societats, en nom de creences i exigències economicistes i pragmàtiques.

2) En virtut d'això, els qui es poden dedicar com modus vivendi a les Arts, ho fan muntats originàriament sobre la subjectiva compensació de carències biogràfiques i no sobre suposades vocacions romàntiques, alhora que queden en una posició de privilegi tolerat.

3) Que aquesta posició de privilegi els col·loca en una mena de deure en vers dels predecessors que els hi han fet arribar produccions artístiques que els impacten, on la seva apreciació, reconeixement i tribut es fan essencials i innel·ludibles. La possibilitat de crear, la rebs i té un context social, no neix del teu no-res interior.

4) Que aquestes fonts són Patrimoni i Herència de pobles i no de genis propietaris aïllats, permetent l'acumulació històrica que arriba fins a tu.

5) Que ni tu ni la gent estem aïllats i que, per tant, aquesta herència artística i els seus codis viu a l'interior dels nostres contemporanis en forma d'imatges carregades de significats, òbviament en diferent grau i en dinàmiques de creixement o decreixement, pel qual hauríem de preocupar-nos ben poc d'inventar formes noves i sí de contribuir a desenvolupar nous continguts i significats que necessitem en direcció humanitzadora.

6) Que usant les formes, mitjans i suports més a l'abast dels discriminats de l'Art, evitarem aprofundir més l'abisme que s'ha creat entre els anomenats artistes i la resta de la gent, i afavorirem el corrent d'inclusió participativa que, prenent model de les Arts vives, fa detonar la inspiració col·lectiva i aconsegueix expressar significats profunds d'una època i d'un espai en direcció evolutiva de la vida.

Produccions a BITSTUDI

2007-09-24T08:43:00.000-07:00

- MARXA MUNDIAL PER LA PAU I LA NO-VIOLÈNCIA - Que creguin en tu (M.Franco) (2008)
- JUAN AMURRIO - Te quiero, Europa (4 cançons) (2007)
- BAETÚRIA - Sonotone (2007)
- CIVERNETS - Civernets (2007)
- GRUP PROMOTOR - Pessic P3, P4 i P5 (2006)
- PARTIT HUMANISTA DE CATALUNYA - (spot TV Eleccions 2006)
- PARERAS PARELLADAS - De por (2006)
- TUI FILMS - (careta per a cinema) (2006)
- EDITORIAL McGRAW-HILL - Cançons per a tot l'any (bases de cançons per a nens) (2006)
- COMPANYIA INDEPENDENT DE TEATRE TRIPOLARIUM - A puerta cerrada (J.P.Sartre) (banda sonora per a teatre) (2006)
- DAVID FARRAN - Rigu-Ragu (2005)
- XAROP DE CANYA - Canya al ball (2005)
- CAPITÁN CHILDE Y LOS OC-TOCS - (2 cançons) (2005)
- FORN DE TEATRE PA'TOTHOM - El círculo de tiza caucasiano (B.Brecht) (banda sonora per a teatre) (2005)
- GRUP PROMOTOR - Infantil 2 anys (2005)
- GRUP PROMOTOR - Cinquè i Sisè de Primària (2004)
- REGIONAL BARNABÉ - (2004)
- QUIM OLLÉ - Fantótems (Fòrum de Barcelona) (2004)
- ARA VA DE BO - Un món de cançons (2004)
- GRUP PROMOTOR - Tercer i Quart de Primària (2004)
- ENRIC DE LAVERN - Sicoteram (2003)
- GRUP PROMOTOR - Primer i Segon de Primària (2003)
- XOT (J.M.Mayol) - Xot (2003)
- GRUP PROMOTOR - La capsa màgica (2003)
- AÏSHA - Els camells no prenen cafè (2002)
- LA CARRAU - Una dotzena (2002)
- ESBART DE MOLLET - (música per a dansa catalana) (2002)
- GRUP PROMOTOR - Tallers P3, P4 i P5 (2002)
- PAU RIBA - Jisàs de Netzerit (2001)
- ROSA ESTEVE - Inèrcia natural (2001)
- GRUP PROMOTOR - Rodamóns (2001)
- JOHNNY ESTIL·LES - Si saps trencar la foscor (2001)
- ELS VERNETS - Música per a gralla d'autors vuitcentistes (2001)
- CARLOS RODRÍGUES - Échale sal (2 cançons) (2001)
- ARA VA DE BO - Contes, cançons, jocs, danses i romanços (2001)
- POMADA - El disc1 de Pomada (2000)
- JOHNNY ESTIL·LES - Abduïts a Barcelona (2000)
- SOL DE NIT - B-9100-SN (2000)
- LA PORTÀTIL.FM - Complicitats (2000)
- ESBART DE MOLLET - (música per a dansa catalana) (2000)
- EDITORIAL EDEBÉ - Educació Primària 1er Cicle (16 contes) (2000)
- CONXITA PALMÉS - Cor de dona (1999)
- GRUP PROMOTOR - El gegant petit (1999)
- KANTAKA - El arte de improvisação (1999)
- ELS VERNETS - Gralles i gegants (1999)
- ROSELAND (J.M.Pagán) - Las 1000 y una noches (1999)
- PUBLICACIONS DE L'ABADIA DE MONTSERRAT - Nadales (1999)
- EDITORIAL EDEBÉ - Infantil 4 anys (12 contes) (1999)
- CHIPÉN (Johnny Tarradellas) - Solo (1998)
- SORA - (4 cançons) (1998)
- ELS AMICS DELS 60 (J.Ll.Berché) - (1998)
- TV3 - (careta del programa 60 minuts) (1998)
- ARA VA DE BO - El Tabalet (1998)
- EDITORIAL BARCANOVA - P3, P4 i P5 (1998)
- LUÍS LORITE - Canciones desde el otro lado (1997)
- LA DONA DEL NAS - Les cançons dels llibres de Barcanova (1997)
- L'HOME DEL NAS - Les cançons dels llibres de Barcanova (1997)
- ELS COSINS DEL SAC - L'estrafolari (1997)
- JEI NOGUEROL - Lúa nova (2 cançons) (1997)
- TERCET TRESET - Tercer Tercet Treset (1997)
- RADIOKUATRE - Sintonitzeu... (1997)
- EDITORIAL BARCANOVA - Sisè de Primària (1997)
- UN POCO LOCO - Mamá, porqué me gusta la pachanga (1997)
- POTI-POTI DEL MÓN - (1996)
- EDITORIAL BARCANOVA - Cinquè de Primària (1996)
- EDITORIAL BARCANOVA - Quart de Primària (1996)
- EDITORIAL BARCANOVA - Tercer de Primària (1996)
- ORQUESTRA MIRASOL - Virgen morena (1 cançó) (1995)
- ENRIC DE LAVERN - Dedicatòries (1995)
- EDITORIAL BARCANOVA - Segon de Primària (1995)
- EDITORIAL BARCANOVA - Primer de Primària (1995)
- ROBERT CRESCENTI - Country de la Ribera (1995)
- RUMBAKETUMBA - Gitano catalán (1995)
- POTI-POTI D'AVENTURES - (1995)
- POTI-POTI BARÇA - (1995)
- SON D'AQUÍ - La reina de la plaça (1994)
- TUTI FRUTI NAVIDAD - (1994)
- POTI-POTI D'ANIMALS (1994)
- TUTI FRUTI - (1994)
- LUÍS LORITE - Mirando al sur (1993)
- POTI-POTI NADAL - (1993)
- L-'APUNTADOR - (careta per a TV2) (1993)
- POTI-POTI 2 - (1993)
- VOSTÈ MATEIX (J.M.Durán) - (programa TV3) (1993)
- POTI-POTI - (1992)
- XAVIER BATLLÉS - Inspirant i aspirant (1992)
- CACAOLAT - (spot per a TVs) (1992)
- EDETEL - (música de llibreria per a vídeos) (1992)
- EL JOC DEL SEGLE (J.M.Durán) - (programa TV3) (1992)
- THE COBI TROUPE (X.Capellas) - (sèrie de dibuixos animats per a TV3) (1991)
- TV3 - (molinets) (1990)
- SIMFONIA DELS TACONS - (música per a dansa contemporània) (1990)
- PRODUCCIONS DEL C.I.E.J. - (banda sonora per a vídeo) (1990)
- TV3 - (careta del programa 60 minuts) (1989)
- COMPANYIA ESTABLE DE TEATRE INFANTIL (A.Burgos) - (bases de cançons) (1989)
- PRODUCCIONS DEL C.I.E.J. - (banda sonora per a vídeo) (1988)
- COMPANYIA DE TEATRE INFANTIL ST.PAUL'S SCHOOL (A.Burgos) - (bases de cançons) (1988)
- UN PAÍS A EUROPA - (banda sonora per a cinema d'animació) (1988)
- PRODUCCIONS DEL C.I.E.J. - (bandes sonores per a 2 vídeos) (1987)

Un músic català sense veu

2007-09-24T04:45:00.000-07:00

Hola companys d’espai i de temps, sóc en Xavier Batllés, tinc 53 anys i m’he dedicat a la música tota la vida (excepte a la infància).

En el transcurs del temps alguns m’han anat dient que em consideraven un referent musical, juntament amb l’Orquestra Mirasol (una de les primeres formacions on em vaig desenvolupar en composició i imaginació musicals) i en el context cultural de la Barcelona de la “transició espanyola”.

En Gato Pérez (que va ser manager discogràfic de l’O.Mirasol a Edigsa), divagant en alguna “teòrica”, com en deia ell, va inventar el terme “música laietana” per empaquetar d’alguna manera tota aquella efervescència creativa sorgida als voltants de 1975. Tot això girava entorn de la sala Zeleste, al sud de la ciutat.

Jo, que ni comparteixo el sobrenom de “laietana” ni la visió centralista que comporta exaltar l’entorn “zelestino”, acabo d’ésser convocat pel senyor Víctor Nubla a l’oficina que la seva associació té a l’Ajuntament de Gràcia, el meu barri natal i de tota la vida. Ell es troba al front del LEM (Gràcia Territori Sonor) i des d’aquesta plataforma ha sabut involucrar quatre autors representatius dels grups d’aquella moguda, per a fer una tanda d’actuacions on la música a interpretar és la nostra, l’anomenada laietana.

Malgrat les discrepàncies que he expressat i les que he anat sentint, des de l’arrencada del projecte i en treballar-lo una mica en equip, sobre algunes interpretacions històriques ben troncals del fenomen, reconec que es tracta d’unes produccions musicals que han influenciat altres persones; en això els he de creure, ja que així m’ho remarquen.

Permeteu-me un salt d’octava i una disgressió: El més prestigiós mestre de contrabaix que va tenir el Conservatori de Barcelona, anava a l’escola amb l’ex-president Pujol. Un bon dia, ja grandets, varen coincidir i en Jordi li diu a l’ex-company d’escola: - home, Fernando (es deia Ferran Sala), com et va?, a què t’has dedicat en la vida?. I en Ferran li respon: - sóc músic (era el primer contrabaix de la Simfònica de la ciutat). Pujol, sorprès, li demana: - músic?; i pots viure’n d’això?...

Mireu, jo he conegut recentment un rapero català que es diu Pere Crim gràcies a certs “modernosos” programes musicals del Canal 33. Aquest bon músic, cantant, poeta, autor i productor, pel que veig va començar editat per companyies (Discmedi, en concret), i ja el tercer disc apareix com autoedició que es dedica, a més, a regalar. Declara que no sap on va però si sap molt be de què fuig.
Amb aquest perfil, és evident que no l’he vist a televisió per les velles raons com ara promoció empresarial, amiguisme influent, etc., sinó per altres que, d’alguna manera, obeeixen a criteris d’imatge que vol donar la TV autonòmica del meu país. I en relació a això em vaig dir: - mira que bé que la tele també em serveixi alguna vegada de font informativa valuosa i aquest xicot pugui així influenciar-me (perquè a partir d’allò vaig buscar i trobar els seus discos); però és un càstig mediàtic excessiu el que es perllonga en el temps sobre nosaltres, perquè la influència del nostre treball, en no ser comercial ni de moda, no arriba ni a la cantonada.

Que en Pujol ignorés tota expressió cultural que no li convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Que tots els polítics i governs que hem tingut seguissin ignorant tota expressió cultural que no els hi convingués, és impresentable, però acceptem-m’ho. Però que els mitjans de comunicació del nostre país no compleixin ni tan sols amb la revisió d’influències entre generacions, d’influències creatives, d’influències socio-culturals, que es troben en la nostra història recent i encara interactuen per a tothom que té inquietuds i busca una mica, em sembla francament denunciable i crec que cal donar-ne avis com es pugui.

A nosaltres, la generació musiquera barcelonina dels 70s, com a tals i amb independència del grau de validació que li vulguem donar a les circumstàncies en que tot allò es va donar, ens ha passat com a aquells hipotètics nens que un dia a l’escola se’ls va castigar a la “ratonera” (així es deia quan jo anava a pàrvuls), se’ls va tancar amb clau, el professorat va anar canviant i ningú ja no va tenir notícia que hi haguessin uns nens tancats allà. Ells van aprendre a viure en aquell habitacle fosc i a fer negocis amb els ratolins.
Però, caldrà que es morin per a recordar-los en homenatge pòstum? o encara hi haurà algú que des dels mitjans de comunicació i documentació faci quelcom diferent al mercantilisme imperant i els rescati del silenci? Per què..., ja anem tenint una edat...

En fi amics, que només a l’Àngel Casas, cada 10 anys bixestos, li donin un programa on ens convida a sortir, però sempre només com a “revival” de l’Orquestra Mirasol, ho visc personalment com un clar indicador de les misèries culturals i dels criteris mercantils dels nostres mitjans de comunicació. I és evident que això no només em passa a mi, això és un fenomen acumulatiu que venim patint tots plegats en no tenir possibilitat de comunicació de masses sobre la creació de ponts entre esforços fets, entre visions constructives, entre línies traçades, entre col·lectius i persones...
El programa 59” deu haver tret de Catalunya l’idea del seu format, ja que aquí és pràctica arrelada que se’t doni el micròfon i te’l retirin de seguida, amb l’agreujant que ja no tornen a brindar-te’l si no encarnes el tipus de personatge que a cada conjuntura volen difondre.
Qui són ells per a definir tipus de personatges a exaltar? Qui són ells per a silenciar els qui no els ofereixen grans audiències?
Això és la televisió pública d’un país democràtic modern?
Una vegada més m’he equivocat, una vegada més he fracassat en el que creia. I us asseguro que ara ho agraeixo sincerament per dins.
Em sento un “sense veu” i veig al meu poble i a tots els pobles sense veu.
Això em fa pressentir la imminent caiguda d’un imperi de supèrbia i manipulació, de la crisi del qual en sorgirà no només una nova música (com sempre han tingut condicions d’origen duríssimes i col·lectives les músiques profundes), sinó una transformació humana en tots els camps, que reclamarà i assolirà la igualtat de veu per a tothom fins la més humil de les persones.

Barcelona 16 de setembre de 2007