dimecres, 2 de gener de 2008

LA DIRECCIÓ DE L'ART

Pròleg de l'autor

Em varen donar el nom registrat de Francisco Javier per a cridar-me en la vida quotidiana i pública com Xavier.

Els cognoms els rebo en ordre pare-mare (ordre jeràrquic de l’època) com Batllès i Cusó un dia d’abril de 1954.

Aquest número d’any correspon als comptes cristians del temps, d’acord a una suposada data de naixement d’un home, Jesús. D’ell se'm va dir amb persuasió que era déu.
Batllès és un cognom de clara referència a la paraula catalana “batlle”, però en aquella Espanya de dominació castellana, al registre hi va figurar sempre un accent tancat sobre la “e” que, d’altre banda era l’únic accent de la llengua castellana, mentre la pronúncia quotidiana de la família tenia una clara “e” oberta que implica l’accentuació també oberta.
No menys equívoc tenia el segon cognom, on la pronúncia familiar corresponia a una “s” sonora, que s’escriu doble “s”, mentre figurava escrita una sola “s”.
De la “i” que uneix els cognoms catalans, segons he vist de grandet, ni rastre n’hi havia.

Si tot aquest embolic de no-correspondències ja es donava en el moment d’oficialitzar la meva arribada, què de no-tèrbol podria passar després...?


Jo arribava a un planeta anomenat Terra; a una civilització cruelment etnocèntrica anomenada Occidental, que es creia en possessió de la veritat única; en un moment històric anomenat Era Moderna; a una societat anomenada Industrial; a un continent geogràfic anomenat Europa; a un Estat anomenat “España” del que se’m deia que era la meva pàtria i que era Una, Gran i Lliure, però en castellà. També arribava a una regió sense lirisme anomenada Catalunya, això era de fàcil comprensió per un nen com jo perquè els catalans em parlaven en una llengua diferent anomenada català. Arribava a una ciutat anomenada Barcelona, la ciutat comtal, que en deien. I arribava a un barri anomenat Gràcia, en el sinus d’una família catòlica i precària.
En el que no em va fer reparar ningú era en que també arribava en el moment immediatament posterior a dues guerres mundials i una civil, que havien tingut lloc en els punts geogràfics mencionats.

Res te d’estrany, a la llum de tot el que he explicat fins ara, que la meva infància fos sinònima de confusió, repressió, temors i complexes.

El futur que es veia com possible i ben vist, senzillament m’horroritzava. Hauria de treballar en alguna cosa que em retribuïssin econòmicament el millor possible, sense importar-ne el gust, el talent, la sensibilitat i la utilitat que representés per a mi ni per a la meva comunitat humana. Per més dades, això prometia ser només possible sota el signe del sacrifici físic, emotiu i intel·lectual.

Tampoc és estrany doncs que la meva inclinació aviat es manifestés cap el camp artístic.

Poc te de particular tot el que he explicat, especialment per aquells que comparteixen amb mi escenari epocal i espaial.

L’interès de repassar-ho ha estat doncs la seva desembocadura: l’activitat artística en aquesta època, en aquestes circumstàncies i en condicions donades similars.

M’interessa també essencialment basar-me i convidar al seguiment d’aquestes coses, des de l’únic lloc d’on és lícit partir: la subjectivitat individual i la condició donada.

I.- Origen de l'Art

Prenent el punt de vista de com s’origina la noció artística en nosaltres les persones, i sense entrar en definicions d’Art, ni d’orígens històrics de les diferents disciplines artístiques i les seves relacions, enfocaments que ens portarien a altres desenvolupaments, podem proposar aquest fet,
constatable per qualsevol, com punt de partida:

- QUAN PER PRIMERA VEGADA INTENTES ALGUNA EXPRESSIÓ ARTÍSTICA, ESTÀS VOLENT FER UNA COSA QUE HAS REBUT D’ALTRES.

Els altres estaven aquí quan tu vas arribar i d’acord als teus descobriments graduals, dius que diverses coses del que han fet et semblen grans i meravelloses, i et disposes a fer-ne un determinat seguiment.

En aquest procés que mira alhora a fora (models) i a dins (creativitat), vas gaudint de pràctiques motrius, especials i intenses emocions, i d’interpretacions imaginatives i intelectuals.

Anant a la condició donada respecte de tot això, estarem d’acord en que existeix UN PATRIMONI i UNA HERÈNCIA en matèries artístiques.

II.- L'Art viu i els museus

És molt probable que la primera imatge que en tinguis de les paraules Patrimoni artístic i Herència artística sigui el museu.
Els museus acostumen a recollir justament tot aquell patrimoni artístic que està fora d’aplicació social, que està fora de la vida contemporània, fora d’altres possibilitats de transformació futura que no siguin l’envelliment i deteriorament de l’obra.

Si això és així, deuen existir també un Patrimoni i una Herència vives, en aplicació o possible aplicació social contemporània. Coses grans que no necessiten de la passivitat contemplativa dels públics per a valorar-se.

Doncs be, no cal fer-ne dicotomies d’això, unes i altres obres, encara que ens diguin que molt Art de museu és propietat d’Estats, de Fundacions adinerades i de gent rica, són realment PATRIMONI i HERÈNCIA COL·LECTIVA, dels pobles.

El que sí ajuda a crear-nos una confusió en la qual els preservadors de privilegis classistes i els lladres de patrimonis hi estan molt interessats, és el fet que l’Art de museu és fàcilment presentable com a obra de genis, amb nom i cognom, amb atributs d’intemporalitat, supraepocals...
No és interessant pels poders, ni pels negociants, ni pels gestors, ni pels intermediaris, presentar l’Art amb la promiscuïtat creativa que li és característica en la seva arrel original, que no es altre que la col·lectiva i popular.

Per si dubtem a l'hora d’acceptar això, veiem com considerem les produccions i les expressions artístiques de cultures i civilitzacions allunyades de nosaltres en el temps. Sempre diem, i és de sentit comú dir-ho: - aquella gent va fer això o allò, i ho enquadrem en les seves relacions socials, en les seves necessitats, en les seves lluites i aspiracions col·lectives. Donem per suposat que entre ells hi havia persones de diferents graus de talent, d’inspiració i d’especialització, però de cap manera això ens fa tenir ni la més mínima noció de propietat d’aquests destacats respecte de l’obra realitzada. I és perquè qualsevol ésser humà que en particular realitzés tal o qual cosa artística, es devia al seu temps, a la seva època i a la seva societat, en el sentit de que es d’allà d’on treia el context, la inspiració i també d’on rebia el patrimoni i l’herència.

Un altre gran factor de confusió que potser estigui a l’arrel de la història de l’Art a Occident, és el ressorgiment de l’artista professional.

Que a partir de determinat moment de la història, homes poderosos encarreguessin remuneradament a persones talentoses la realització d’obres artístiques, tampoc deuria d’apartar-nos de la òptica de que aquestes persones (anomenats artistes segurament des d’aquest fet), també untaven l’eina en el col·lectiu patrimoni i en un imaginari que rebien i sobre el qual operaven, traduïen i transformaven.

III.- Interessats en el "copyright"

L’etapa romàntica europea és la que, en nombroses concomitàncies amb altres camps, arriba a elevar a nivell de creença acceptada i general la idea de la inspiració personal, rebuda de déus, musses o racons psicològics intrínsecament individuals.
A partir d'aquesta acceptació general, qui s'atreviria a discutir la propietat d'una nota, d'un color, d'una forma, d'un moviment corporal, d'un guió, etc.?

Entràvem en un moment històric de bojos. Una munió d’incompresos artistes suicides m’avala per afirmar-ho.
Avui, la discussió de la idea de patent i d’autoria està candent i amb forts moviments de resistència i d’acció (i en molts més camps que en l’artístic), en clara dialèctica amb aquell vell romanticisme. I cal afegir que la revolució tecnològica actual, amb tot el seu potencial d’innovadores formes artístiques i comunicatives, hi ha ajudat decisivament.


Qui segueix doncs avui fent forces a favor de l’autoria personal o corporativa (“copyright”)?
Evidentment i en primer terme, aquells que tenen interessos econòmics en el sosteniment de tal sistema de valoracions. Entre els quals s’hi compten lògicament negociants d’Art, però també “artistes” (amb bons graus de fama en gairebé tots els cassos).
És important notar que no acostuma a ser gent preocupada per la vigència dels continguts de l’Art, ni preocupada per retornar-li la direcció que li va donar origen, ni preocupada per fer justícia en l’apreciació, reconeixement i tribut a les fonts artístiques de la història multicultural...

El substrat romàntic més involutiu que encara està present a Occident, es pot veure en l’acceptació general contemporània de la concepció que diu que entre els humans n’existeixen uns que són artistes i uns altres (la majoria) que no ho són.

IV.- L'Art popular

Sempre m’ha cridat poderosament l’atenció observar el mal de tripes que manifesten moltes persones, que es circumscriuen en el que podríem anomenar “la classe artística”, quan escolten fer referència a l’Art popular.

Amb el temps he comprés be com a una sensibilitat de classe, d’elit erudita, de voluntat diferenciadora d’allò que és vulgar, d’allò que és del poble, li correspon un tipus particular d’autoafirmació, una declamada preocupació sobre l’autenticitat de formes artístiques i la seva projecció, i una defensa radical dels privilegis de l’artista i el seu gestor.
He comprés per què a Occident l’única concepció artística instal·lada era la que pretenia causar admiració i commoció en els altres, mentre tractava a aquests altres com a mers subjectes passius i receptors, qualificant-los de públic espectador, de consumidors de suposat art.

La forma artística paradigmàtica i esplendorosa d’això ha estat, sense dubte, el cinema.


Res s’ha fet per a facilitar als nens i a la gent un creixent accés a la producció artística. I feliçment em temo que això tindrà molt a veure en una propera explosió d’humanisme artístic, on la gent prendrà les eines de producció per a expressar i redireccionar l’Art que és seu i sempre ho ha estat.

De fet, això ja està començant a succeir en diversos punts del planeta, i a escala general, l’ordinador personal i la xarxa informàtica s’han convertit en una poderosíssima eina de producció artística molt a l’abast de la gent.

Al marge d’això, si hi ha simultàniament treballadors artístics preocupats per la validesa de l’Art actual, que aquesta preocupació promogui i amb tota la força de l’honestedat i el talent creatius, QUE L’ART TORNI A MANS DE TOTHOM.

Qui estigui preocupat per la seva inspiració artística, que sàpiga d'una bonica afirmació que diu: QUAN UN POBLE S’INSPIRA, UNA GRAN FORÇA ES POSA EN MARXA.

Abandonem en el seu fracàs les nostres expectatives d’aspirants a geni que havia de trobar no se quines claus brillants, per a substituir-les per la fe en el ressorgiment d’uns continguts compartits i celebrats en la inspiració dels pobles.
Tot surt de la gent, dels pobles; fins i tot l’acumulació històrica de genis, és la dels pobles.

I aquí reprenem allò que contraposàvem als museus i que en dèiem Patrimoni i Herència vives.
Cal observar un bon nombre de pobles contemporanis on la seva totalitat de components entén i participa del llenguatge artístic que li és propi, sense la traumatologia de la separativitat dels especialistes, ni la ruptura de la cadena de transmissió de la seva riquesa als infants.
El planeta està encara ple d’Art per on hi circula sang viva i una mena d’amor a la forma expressiva usada.
I cal apreciar-ho, deturar-s’hi i veure d’on ve aquella bellesa, d’on ve aquella saviesa artística, preguntar-se com és que allò funciona col·lectivament i no individualitzadament...
Cal advertir la quantitat de celebracions i cerimònies on els cossos vius es mouen sentidament, on hi ha expressió artística motriu i no només teories artístiques imaginades, impostades o simulades.
Per cert que són llocs on no hi ha espectadors quiets.

Això si, són llocs on hi ha un SENTIMENT DE PERTINENÇA A UNA COMUNITAT i la gràcia està en el fer (en l’acció artística).

V.- Conclusions subjectives i situacionals

Tant si pertanyo al sector d’aquesta societat que se li permet exercir d’artista com si no, al considerar el tema artístic he de tenir en compte:

1) Que l'activitat i la expressió artística és un dret i una possibilitat escatimada als nens i a la gent de moltes societats, en nom de creences i exigències economicistes i pragmàtiques.

2)
En virtut d'això, els qui es poden dedicar com modus vivendi a les Arts, ho fan muntats originàriament sobre la subjectiva compensació de carències biogràfiques i no sobre suposades vocacions romàntiques, alhora que queden en una posició de privilegi tolerat.

3)
Que aquesta posició de privilegi els col·loca en una mena de deure en vers dels predecessors que els hi han fet arribar produccions artístiques que els impacten, on la seva apreciació, reconeixement i tribut es fan essencials i innel·ludibles. La possibilitat de crear, la rebs i té un context social, no neix del teu no-res interior.

4)
Que aquestes fonts són Patrimoni i Herència de pobles i no de genis propietaris aïllats, permetent l'acumulació històrica que arriba fins a tu.

5) Que ni tu ni la gent estem aïllats i que, per tant, aquesta herència artística i els seus codis viu a l'interior dels nostres contemporanis en forma d'imatges carregades de significats, òbviament en diferent grau i en dinàmiques de creixement o decreixement, pel qual hauríem de preocupar-nos ben poc d'inventar formes noves i sí de contribuir a desenvolupar nous continguts i significats que necessitem en direcció humanitzadora.

6) Que usant les formes, mitjans i suports més a l'abast dels discriminats de l'Art, evitarem aprofundir més l'abisme que s'ha creat entre els anomenats artistes i la resta de la gent, i afavorirem el corrent d'inclusió participativa que, prenent model de les Arts vives, fa detonar la inspiració col·lectiva i aconsegueix expressar significats profunds d'una època i d'un espai en direcció evolutiva de la vida.